D'acord... el dia no podia haver començat pitjor... Són les 7 del matí i m'adono que l'assecador està espatllat... Però com no havia d'estar-ho si ahir tampoc funcionava? Ni abans d'ahir... Però, encara, de tant en tant, tinc l'esperança que les meravelles succeeixen i que, de la mateixa manera que un dia una cosa està espatllada, a l'endemà pot ser que ja no ho estigui. Com si els follets del conte també em vinguessin a visitar a mi, que tant me'ls estimo.
Però, no. Avui la realitat m'ha tirat un raig d'aire fred a les espatlles només sortir de la dutxa, i ja he sabut que això era un mal presagi...
Reunions... buuufff... Certesa de no saber ben bé el per què diantre em fico on em fico...Després, però, recordo el meu mestre Luís: "No es el por qué, es el para qué..."
I això tampoc em consola gaire... Em conformo i segueixo endavant, confiant en el destí, com quan confio en que les meravelles poden succeir, i en que demà em posaré les ulleres de color de rosa o del color de l'esperança que avui no he trobat.
I...d'acord, demà un altre raig d'alè fred no m'assecarà els cabells, però hauré renovat la taula d'estació de la classe, ja preparada per rebre el Nadal i hauré sopat amb l'home a qui estimo, tot just després que ell em proposi anar a passar uns dies a París aquest pont.
Després de sopar decidirem que millor li pregunto a m'ha germana què fa aquest cap de setmana llarg, i muntem un talleret de Nadal per la família, per guarnir la casa, que a París hi podrem anar per Festes.
I haurem rigut.
I llavors estaré segura que sí, que les meravelles succeeixen i que, tot i els cabells insofribles, la mala llet d'aquest matí i un tall molest al dit...Avui m'han proposat anar a París, i m'han fet riure.
