L'altre deia parlava amb algú que em deia que no deixem de llegir el món tal com som...
Tu ets tu i res més... fins que arriba una altra persona i et mira. I així, si sumem les vegades que ens han mirat i, damunt de tot, les que ens han vist, resulta que som nosaltres també una mica com les persones que ens "veuen". I llavors tu ets tu i una mica com l'altra persona perquè en la seva mirada cap a tu hi va un xic de la seva empremta.
Ara només voldria que es creuessin en el meu camí i en el de les persones a qui estimo d'altres que duguin posades les ulleres de color de rosa. No d'un rosa pla i complaent... Més aviat d'un rosa vívid ben ple d'esperit crític i voluntat ferma, de mans disposades, de passes veritables, paraules certeres, de cor acollidor i decidit... I que la seva mirada rosada es mantingués ample i serena. Ai, sí... ben ample i serena... Que prengués les dimensions del cel que es contempla des de dalt d'un gran cim... des del lloc on es veuen les contrades més belles.
En el meu jo hi hauria bona part del millor tu; en el tu hi cabria el millor del meu jo, i el nosaltres... no ens seria tan desconegut...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada