Tu ets tu i res més

L'altre deia parlava amb algú que em deia que no deixem de llegir el món tal  com som...

Tu ets tu i res més... fins que arriba una altra persona i et mira. I així, si sumem les vegades que ens han mirat i, damunt de tot, les que ens han vist, resulta que som nosaltres també una mica com les persones que ens "veuen". I llavors tu ets tu i una mica com l'altra persona perquè en la seva mirada cap a tu hi va un xic de la seva empremta.

Ara només voldria que es creuessin en el meu camí i en el de les persones a qui estimo d'altres que duguin posades les ulleres de color de rosa. No d'un rosa pla i complaent... Més aviat d'un rosa vívid ben ple d'esperit crític i voluntat ferma, de mans disposades, de passes veritables, paraules certeres, de cor acollidor i decidit... I que la seva mirada rosada es mantingués ample i serena. Ai, sí... ben ample i serena... Que prengués les dimensions del cel que es contempla des de dalt d'un gran cim... des del lloc on es veuen les contrades més belles.

En el meu jo hi hauria bona part del millor tu; en el tu hi cabria el millor del meu jo, i el nosaltres... no ens seria tan desconegut...

Un día soñé

Un día soñé que era viento

Leve brisa, aire inquieto,

Soñé que me fundía con la arena de un desierto y

...Feliz encuentro! 

Soñé en el horizonte un gran océano.

Un día soñé que era arena de desierto,

Cálida duna, cambiante, profunda,

Soñé que me mezclaba con el aire y

...Dulce partida!

Soñé que me llevaba a mi océano.

Un día soñé que era océano, 

Mar en calma, suave espuma,

Y me rizaba con el viento,

Y penetraba en un desierto!

Un día soñé que yo era todo eso:

Viento, arena, océano...

Y sólo, tan sólo...

Me faltó ser fuego.

Ferit d’amor

Tinc  un amic amb un dit ferit d’amor. 

Es veu que un roig peix li volia fer dolça ofrena donant-li allò que és ben seu i que entregar-li bé pagava la pena.

La gent de fora de l’aigua, la gent com nosaltres que no sap de mars ni de les seves ones de plata, no ha entès aquesta aquàtica gesta i li han volgut retirar l’espina a l’amic, com si es tractés d’una ofensa salvatge.

I ara l’amic ha perdut l’ofrena i aquesta farà camí cap a l’aigua de nou, tot buscant el seu peix roig i retornant-li un bocí del dit ferit d’amor,  penyora ara de la seva poc humana entesa, per la ferida causada en la punyent entrega.

I és que hi ha amors poc compresos i regals que a vegades ofenen… i no és que no tinguin valor, és que les maneres a d’altres mons... no són ben bé les mateixes.

Ara ja puc saber i sé, que si un dia baixo a les profunditats de l’aigua a somniar dins la seva rocosa bellesa, potser trobaré un roig peix, que per amor voldrà navegar dins un pesquer per retrobar-se amb el dit ferit d’amor i, potser, sentir-se acollit amb tendresa.

Qualsevol realitat és susceptible de contenir-hi algun absurd absolutament màgic. 

Sembla que hi torno

Fa vuit anys que vaig començar a escriure aquest blog i com és fàcil d'observar... no sóc cap exemple de constància! Vaig escriure sis entrades en un any amb una interrupció pel mig i el desig ben clarament descrit de reprendre'l com a necessitat vital que no va durar... gens ni mica... Fins que, jo, irremeiablement, em vaig oblidar d'ell...

Sortosament,  l'altre dia i tot entrant en el blog recent inaugurat d'un amic vaig recordar-me'n i vaig començar a investigar com trobar-lo. Ni tan sols en sabia amb certesa el nom... però, sí, el vaig trobar! I quina alegria vaig tenir! Sobre tot en rellegir-lo i adonar-me'n que tot i el temps transcorregut i les experiències vitals viscudes, segueix vigent en el meu interior allò que vaig escriure aleshores. 

Ha estat com tornar a casa meva, com retrobar un bell i estimat amic i tenir aquella sensació que el temps no ha mudat allò que feia de la nostra relació quelcom especial i, sentir-m'hi a gust. 

I ara no sé si això m'hauria de preocupar seriosament... perquè ser la mateixa després de 8 anys, havent viscut tot allò viscut... No sé si és gaire normal. 

Tinc una feina que sí o sí et va transformant, he estat mare dues vegades, i he gaudipatit la metamorfosi de l'amor amb la meva parella fins al final de la nostra vida en comú. Vitalment aquests anyets han estat intensos us ho asseguro!

Però, pot ser, el que escrivia era tant senzill i tant basal... que estic contenta de no haver mudat d'essència i ser capaç de reconèixer-me ben jo en cadascuna de les paraules usades tants anys enrera.

Així que, atenció, que anuncio que hi torno, que ho torno a provar, que potser em sorprenc i resulta que en aquest temps d'absència resulta que m'he tornat una mica més constant o que, això seria motiu de celebració... resulta que m'estic prenent un temps per a mi mateixa dins aquesta intimitat pública que representa el blog i que, potser, serà motiu de consulta amb el meu metge: Rubèn, què em passa que necessito escriure i no ho faig en un diari sota clau? 

Àlex, gràcies, he retrobat la meva capsa de tresors en forma de paraules inaugurollegint el teu blog. Així que, de blog en blog i tiro perquè... perquè crema el foc?